Lola Máñez. Sobre las fiestas del 53

FIESTAS CELEBRADAS EN SAGUNTO

DEL 24 DE JULIO AL 9 DE AGOSTO DE

1953

XVII CENTENARIO

DEL MARTIRIO DE LOS SANTOS PATRONOS

ABDON Y SENEN

.-.-.-.-.-.-.-.-.

Año 1953 fiestas conmemorativas del décimo séptimo centenario del martirio de los Santos Patronos Abdón y Senén y la proclamación canónica de Nuestra Señora del Buen Suceso como Patrona de Sagunto.

La corporación del Ayuntamiento nombro una comisión de festejos para dar solemnidad a las fiestas Patronales. Ente ellos surgió un grupo de saguntinos saturados de humor, ingenio, gracia y buen hacer. Un día una mágica estrella los oriento hacia la emisora de Radio Sagunto.

Sin dilación tomaron parte activa: escribían los guiones de la novela radiofónica, siendo ellos mismos los protagonistas, eran creativos con mucho salero, seguían el guion y lo adaptaban a su forma de ser y a la del personaje, las cartas chuscas de Peret el del Cantal Gros y la melosa y delicada música del verso que vertía por doquier.

Así empezó a las 21 horas del 6 de Febrero de1953 la primera emisión radiada por la “peña esvaradora”. (En esa época el medio de comunicación mas popular, era la radio, ya que la televisión se instala en España en 1956·) Con un saludo muy fraternal se dirigen al pueblo de Sagunto.

¡Saguntis germans ¡Este año se cumple el décimo séptimo Centenario del martirio de los gloriosos Santos  de la piedra Abdón y Senén reyes de Persia. Pronto van a comenzar las fiestas que no pueden decaer en esta inmortal ciudad. Alcémonos todos en un clamor de músicas, brillante colorido, risas y tracas, portadores de elegrias a todas las casas, amor, paz, trabajo entre todos los hombres, desde el barrio de Santa Ana ala Vila y desde la Vila al Arrabal del Salvador. Alcemos el grito muy alto para que todos los valencianos vengan a visitarnos y puedan participar de estas fiestas de sana alegría ¡ Visca Sagunt !

Durante la semana esperábamos con ansia la noche de los viernes para escuchar el programa que daba brillantez a la velada., armonía, ilusión a todos los vecinos de las distintas calles. Queriendo encender una chispa de entusiasmo romántico  nació una hoguera.  Muy gozosos se reunían los vecinos en las casas y patios para ejecutar amorosamente la idea que el artista quería conseguir y plasmar: la dulce belleza de cada calle, su luz y aroma, verdadera magia artística. Todas las noches se esperaba con mucha alegría la hora de empezar a trabajar, sin asperezas, olvidando los problemas diarios al recordar los chascarrillos de los componentes de la Peña Esvaradora pletóricos de sublimes rimas.

Algunas calles se transformaban en patios andaluces en los que las flores prendían de los rosales invitando a los paseantes a acariciar sus pétalos. Todos los balcones estaban adornados con hermosos dibujos confeccionados por artistas y repujados de pequeños pétalos que realzaban su arte y gracia. Otras calles quedaban de extraordinaria hermosura. Al entrar en ellas te sentías en los salones de algún Emperador, columnas, capiteles y cubiertos los techos, colgando de los mismos lámparas de gran dimensión y estilo, no dejaban ver el azul del cielo. Todo ello te conducía a la fantasía, imaginando los primeros compases del Vals del Emperador.

El resto de las calles pasaban por arcos de distintos estilos y colorido. Todo se realizó con destreza, cariño y mimo.

Por fin el 24 de Julio a las 12 horas la Junta Central de Fiestas visitó las calles engalanadas y a las 20 horas se procedió al encendido del alumbrado de todas las calles de la población. ¡Apoteósica¡ fue la respuesta de los saguntinos. Todos nerviosos, el feliz acontecimiento había llegado ¡por fin¡ Una ocasión jubilosa muy difícil de olvidar, como tampoco se puede olvidar nuestra fama histórica. Ha sido un derroche de dos virtudes muy valencianas: inteligencia y el deber cumplido. Fue un sueño de verano del cual no queríamos despertar; de una vivencia imposible pero real. En este día empezó el Programa Oficial.

Los Santos Patronos fueron trasladados al poblado del Puerto y visitaron el distrito del Arrabal del Salvador. En el segundo traslado los Santos Patronos visitaron el distrito de Santa Ana. El último traslado de los Santos Abdón y Senén fue por el distrito del centro y plaza Mayor.

Hubo infinidad de festejos muy pensados y bien realizados que enunciamos a continuación:

La proclamación de la Reina de las Fiestas y Corte de Honor tuvo lugar en el Teatro Romano representando  a las Sociedades y Gremios que cooperaron en la realización de las fiestas, donde se efectuó el Pregón, terminando con  un Desfile Histórico. Entrada de las bandas que tomaron parte en el Certamen Musical y el reparto de premios, monumentales tracas, exposiciones de pintura, concurso de fotografías, partidos de futbol, concierto musical por la Banda Municipal de Valencia y Lira Saguntina, fuegos aéreos, cucañas, terrestres y acuáticas, tiro al plato, velada teatral,  Coral Polifónica, cordá, comidas a distintos Centros Benéficos. A Joaquín Rodrigo, en homenaje, le descubrieron una placa, realzando el acto la Orquesta Municipal de  Valencia. Recogida de cintas por la Reina de las Fiestas y Corte de Honor. La Rondalla Aragonesa, corridas de toros, Coros y Danzas de los distintos pueblos y La Vigilia de las Espigas.

Sagunto en estas fiestas se dispuso a renovar su grandeza, entusiasmo y espiritualidad honrando dignamente  a sus Patronos  en el XVll  Centenario de su martirio.

El último mensaje de la Penya Esvaradora con su característico entusiasmo y la ilusión infatigable de este grupo que en todo momento puso corazón y orgullo nos decía: Despertad Sagunto, y pueblos que nos rodean, esperamos ansiosos vuestra visita, nos dais rango, cariño, categoría y belleza.

Finalmente, como cada noche terminaban su programa con la ya célebre frase “si vols mes, para el cabas”.

Día 9-8-53. Todo se cumplió según lo programado. Después de un espectáculo Cómico Taurino, corrida de antorchas, corrida de cintas y con la Cabalgata Humorística, la hoguera luminosa que nació de una pequeña chispa se consume dejando huérfanas y entristecidas las calles brotando un dulce llanto cuando sonó el último disparo de una hermosa traca de colores apangándose con ello la hoguera que estuvo ardiendo durante el tiempo que se celebraron las Fiestas de nuestros Santos Patronos en su XVll Centenario de su Martirio.

-.-.-.-.-.-.-.-

Lola Mañez Morató

       Sagunto

Anexo: Fotografías conmemorativas.

             Poesía anónima.

Als simpatics components

de la “Penya Esvaraora”

es dirigim els veins

ilusionats i en bon sel,

desde el 1 al nº. 13

del carrer de San miquel

(o siga desde el Cami Real al carrer Major)

Roguem fasen estensiva

donanli publisitat

a ésta carta o misiva

de uns amants de esta Ciutat.

Mosatros com tot lo poble

també volem celebrar

de nostres martirs patrons

les festes del sentenar,

y com a bons saguntins

contribuir com els primers

adornant com se mereis,

este simpatic carrer.

Ante tot y lo primer,

els direm que ya tenim

formá una Comisió

pera organisar els festejos,

elegida entre els veins

en armonía amuntó,

y hem nomenat Presidental

“So Nelo Morató”.

El secretari es un home

molt listo y de grans altures,

se ha pasat total sa vida

“Matoses fent escritures.

També tenim nomenat

al nostre dipositari,

que mos arma una “Batalla”

en cuant li toquem l’armari.

Y el resto la componem

tots els veins del carrer

per que com este es tan llarg…

per poc no la podem fer.

Entre les chiques fadrines,

pera Reina hem elegit

a Marujita Chirona

que es de lo bó que i a hui.

Es alta, bonica y jove,

digna de esta ostentasió

per que no y han de mes guapes

de Santa Ana a la Estasió.

També tenim unes fadrines,

casaes y alguna viuda,

deixes que si et fijes bé,

entren mol poques en lliura.

Y deixant aso un poquet

y entrant en lornamentaje,

els direm se hem proposat

ferli al carrer, un bon traje.

Creguem resultará bé,

perque asi i a cada artiste

que sense calfarse el cap,

fá de un vasquet un trisicle.

Tenim un abrer de Vila,

un mecanic excelent,

un atre el electresista,

y un pintor, que val per sent.

Un chofer dels millorets,

un carniser que es molt viu,

y un barber que en disimulo

mos pren el pel y se riu.

També ia así un estanquer

que en cuant se veem en apuros,

pera inspirarmos millor

de cuant en cuant allarga uns puros.

Y después de lo exposat,

ya no mos queda dir atre,

mes que donarlos les gracies,

y a sopar y cara al catre.

Y ara a la Comisió

de la “Peña Esvaraora”

els demanem mil perdons,

per haberse molestat

publicanmos esta carta

de tan mals escrits renglons.

lo mateix que a la emisora

que en les segues emisions,

es la gran propagadora,

de les fetes dels Patrons.

.-.-.-.-.-.-.

Copia literal de un poema anónimo escrito con motivo de estas fiestas el 23 de abril de 1953.

          

MARTA REMOY. LA PLATJA DEL MEU POBLE

Del meu poble m’agraden moltes coses perquè és un poble amb monuments antics de molta importància històrica, però si m’he de quedar amb un lloc, sense dubte el meu lloc preferit és la platja.

La platja és un lloc del qual guarde molt bons records. Quan era menuda passava amb mos pares i el meu germà les llargues i caloroses vesprades d’estiu, féiem castells d’arena, jugàvem a les raquetes i passàvem molt de temps en l’aigua. Els diumenges anàvem amb els meus oncles i els meus cosins i portàvem el dinar, la taula, l’ombrel.la i passàvem tot el dia a la platja.

Encara recorde un diumenge d’agost en festes del poble que es va escapar un bou del recinte i tot el món que estava a la platja va començar a córrer i haguérem de deixar totes les coses i anar-se’n corrents perquè el bou anava per l’aigua, per l’arena,...

Ara de major també aprofite qualsevol moment que tinc lliure per anar a la platja, ja siga amb amigues, amb la parella o, fins i tot, a soles amb un bon llibre i la meua cadira.

La platja és el lloc que més em relaxa, i per això i per tots els bons moments viscuts quan era menuda, és el meu lloc preferit.

MARIA LÓPEZ. EL POVITXOL

El Povitxol és el meu lloc preferit de Sagunt. La primera raó d’adorar-lo és perquè es tracta d’una zona de muntanya, cosa que m’encanta, la segona, per totes les vivències especials que he viscut en aquest enclau.

He de dir que no recorde la primera vegada que vaig estar en el Povitxol ja que deuria ser molt xicoteta; tot i això, guarde molt bons records d’infància, de les Pasqües i dels dies d’estiu que vaig passar en la muntanya: córrer cap amunt i cap avall entre els arbres jugant a pilota, botant a la corda..., a més aquest va ser l’indret  on per primera vegada aconseguí volar la milotxa.

Per descomptat mai he deixat d’anar-hi, bé amb els amics o bé acompanyada de la família, per dinar o passar el dia tranquil·lament. Així doncs, en un futur m’agradaria gaudir i ensenyar els meus fills aquest paratge de la mateixa manera que mos pares me l’ensenyaren a mi.

En conseqüència jo recomanaria tothom que el visitara, si més no, una vegada perquè sens dubte els encantarà igual que a mi.

SERGIO BELTRÁN. CARRER ALACANT-PRIVAT

Els records de la meua infantesa van transcórrer en el carrer Alacant privat. Era un carrer nou, on tots els xiquets jugàvem a futbol i a molts altres jocs, totes les vesprades després d’eixir d’escola jugàvem fins a l’hora de sopar. Quins bons records i quina època tan feliç!, quan l’única obligació era anar al col·legi i després d’eixir d’escola gaudir amb els amics.

Totes les nits d’estiu els veïns eixien al carrer, cadascú amb la seua cadira a prendre la fresca. Es parlava de qualsevol cosa i les conversacions eren molt variades, es formaven grups de vuit o deu persones des de iaios fins a néts.

Solament em queda la nostàlgia d’aquells temps passats.

CARLA BONACHERA. CARRER ROMA

Jo vaig nàixer a Sagunt i vaig passar la meua infància, fins als deu anys, en un pis menut del carrer Roma. Era molt assolellat a l’hivern però molt calorós a l’estiu. Al menjador hi havia tres finestrals i una finestra més xicoteta que donava als quatre cantons d’una de les avingudes més importants del poble.

En eixe encreuament plantaven una falla molt gran i la meua germana xicoteta i jo ens passàvem hores mirant-la, des de la “plantà” fins a la “cremà”, pujades en un tamboret de plàstic per poder veure-la millor. Quan escoltàvem les xarangues corríem al tamboret per veure passar els fallers, i un mes abans ja havíem vist la cavalcada des de la mateixa finestreta perquè les comissions falleres s’organitzaven sempre al meu carrer.

També s’escoltaven molt sovint les sirenes de la policia, ja que en un dels cantons es trobaven els jutjats.

Als nou anys vaig començar a anar a soles a les botigues que hi havia pel barri per fer els encàrrecs de ma mare. Era tota una aventura creuar l’avinguda. Guarde molt bons records d’eixos anys. Més tard ens traslladàrem dos carrers més amunt i jo seguisc anant a les mateixes botigues que encara queden de la meua infància.

QUAN JO ERA XIQUETA

En primer lloc m’agradaria aclarir que m’he criat en el casc antic de Sagunt tenint, com a conseqüència, el calvari, el teatre romà, el castell i tots els carrerons estrets com a principal escenari de jocs.

Volia explicar-vos una vesprada de diversió. Imagineu més de deu xiquets i xiquetes, tots veïns del barri, i el meu germà, en estos llocs emblemàtics.

Pel que fa al començament dels jocs, el primer era fer dos bàndols jugant-s’ho a “pedra, paper o tisora”. Una vegada fets els grups, passàvem a inspeccionar el terreny per a decidir quin seria el més adequat per a jugar. A continuació decidíem a què anàvem a jugar (a guerres, a pares i mares, ...) per votació individual.

En acabant es procedia a ocupar la nostra “cabanya”, feta de fustes i cartons, i començava el verdader joc.

D’una banda, si havia eixit per votació que el joc que tocava era “les guerres”, cada grup ocupava una “cabanya” secreta i anàvem inspeccionant els voltants fins “matar” l’enemic.

D’altra banda, si tocava jugar a pares i mares les “cabanyes” estaven quasi juntes i ens demanàvem pa, sucre, ...; anàvem a fer la compra i agafàvem pedres (que eren ous), terra (que era sucre), fulles (que eren lletuga), etc.

Ens ho passàvem d’allò més bé i quan arribava l’hora d’anar-se’n cap a casa ja estàvem desitjant que arribara la vesprada següent.

SERGIO VITORIA. PLAÇA DE LA MORERIA

La plaça de la Moreria és una de les places més importants i emblemàtiques de la ciutat de Sagunt. Anteriorment, en el lloc on ara està la plaça, hi havia un camp de futbol de terra que era on jugava els seus partidets de la lliga el nostre equip del poble:l’Atlètic Saguntí.

Quan eixíem del col·legi on estudiàvem, C.P. Josep Romeu, anàvem tots els amics de classe a jugar amb la nostra pilota i passàvem unes vesprades molt divertides i amenes, no com les d’ara quan els xiquets i xiquetes estan tot el dia jugant amb les consoles que només agilitzen el seu cervell i físicament tenen sobrepés i una condició física prou roïna i precària.

Amb el pas dels anys van vindre els temps de la bombolla immobiliària i els polítics municipals van decidir llevar el camp de futbol d’eixa ubicació i traslladar-lo als afores de la ciutat. I van començar a construir gran quantitat de vivendes, amb les quals es van enriquir els constructors, en detriment dels veïns del barri que utilitzàvem les susdites instal·lacions.

En tot cas van tindre una brillant idea fent esta magnífica plaça amb diferents espais oberts i molts jocs per a xiquets de diferents edats que estan plens de vesprada i els caps de setmana. Finalment varen decidir fer un xicotet pàrquing per poder aparcar els cotxes de les persones que acudeixen als comerços i dels veïns d’esta zona de la ciutat.

ERIKA MATIES.TOT EL QUE NECESSITES ÉS ...

            Un lloc molt característic del meu poble: la platja. Aquesta es troba a l’est del poble i té una longitud de 1200 metres. Està composta d’arena fina i en el seu entorn posseïx una zona de dunes fermament fixades per vegetació i canyars.

            A més, compta amb nombrosos servicis per a les persones amb mobilitat reduïda, així com jocs infantils i esports aquàtics. Així mateix, al costat de la platja podem trobar parades de taxis i autobusos, i una bona oferta en restaurants i hotels.

            Personalment pense que és un dels llocs més bonics i tranquils del meu poble, on es pot estar una bona estona desconnectant de l’aldarull que comporta la civilització, tant a l’hivern com a l’estiu. Encara que a l’estiu, a vegades, no es puga estar a causa del gran nombre de persones que passen ací les seues vacacions.

SONIA CASTILLO. CARRER DE LES PENYETES

 Este carrer és molt important per a mi, és el  carrer on jo em vaig criar i créixer.

Sempre m’ha cridat l’atenció perquè és un carrer molt especial, té una carxata blanca pintada amb calç i eixa mateixa carxata fa jardineres en les quals hi ha gran varietat de plantes, la majoria amb flors, també hi ha una fonteta d’aigua molt bonica. Aquest carrer està bonic tot l’any però en especia en primavera, quan més florides estan les plantes.

Està situat pel casc antic de Sagunt, la qual cosa encara li dóna més encant si cap.

            

Abans estava més ben cuidat i més bonic que ara, així i tot no està malament.

           

Sempre que passe per allí tinc uns records molt bonics del meu carrer, el carrer de les Penyetes.

Maruja Ariño. Les cases de Sant Tomeu.

     

      

         Plaça Sant Tomeu, on està la finestra gòtica. En aquesta casa vivia la meva iaia, sols la finestra i la porta de la casa són façana. Endinsant-se en la casa un corral molt gran i al fons el habitatge. Darrere del habitatge un altre corral inmens. En aquesta casa vaig nàixer jo.

        Manolo Civera es veí d’una d’estes cases: ací els fruits del seu treball: les cases Sant Tomeu  4, 5, 6 i 7 i les cases L’Araig 7, 8, 9 i 11 conformaven en l’Edat Mitjana la Casa senyorial dels Folc-Gueran. Alguns diuen que en aquesta casa (i en el veïnat) visqué Jaume Erau (alter Folc) i Úrsula Vilaroya, protagonistes de la història amorosa que fou la referència de la Comèdia de Calixt i Melibea escrita (originalment) per Joan Martorell.

        Maruja Ariño 

recordando a mis abuelos

RECORDANDO   A  MIS  ABUELOS

             El  Puerto de  Sagunto es el lugar de mi nacimiento, por eso parte de mis recuerdos están aquí ;de todos ellos hay dos que cuando paso por ciertas calles del municipio vienen a mi memoria las calles  son      Luis  Vives   Gómez Ferrer  y Virgen de los Dolores  ; en ese lugar hoy se ubica el colegio María Inmaculada o “colegio nuevo”.

       Me remonto a mi niñez ¡(años 50 )  y en aquel lugar estaba  la casa  de mis abuelos , una alquería conocida  como la Alquería de Peris ,era muy grande  y daba a las tres calles antes mencionadas  (ya que antes  de urbanizarse eran  campos  de naranjos  y otros frutales ) y  allí,   mis  primos mi hermano y yo,  jugábamos. En la parte  delantera tenía un pequeño jardín que mi abuela cuidaba con esmero, y siempre tenía flores.

       Yo, iba  al” colegio  de las monjas” lo regentaban Misioneras Claretianas    y estaba subvencionado  por AHV (antigua factoría) (este colegio estaba en la calle Gómez Ferrer donde hoy está el colegio Mediterráneo y la parroquia de San José).    El día  de la Cruz de Mayo,  las niñas teníamos que llevar flores para confeccionar las cruces, y  en el patio del colegio  se hacía la procesión.  Mis primas y yo íbamos a pedirle a mi abuela  flores ,ella nos decía¡ que un jardín sin flores no tenía razón de ser ¡nosotras callábamos y cuando se daba la vuelta la dejábamos sin flores ¡y  cada año lo mismo¡¡ pero ella    luego no nos reñía¡ .Es uno  de mis recuerdos. El otro,  es que a la entrada   de la casa en el hueco  de la escalera que subía  a las habitaciones ,estaba “la  alacena de mi abuela”,  ¡que olía a gloria¡. Son olores y sentimientos que siempre  llevas contigo…….                

MARI ÁNGELES   JORDÁN BURGOS.

PACO CALZA. CARRER NUMÀNCIA I L'O.J.E.

El carrer Numància té actualment més de cinquanta anys. En este carrer es van construir, per la desapareguda Caixa d'Estalvis de Sagunt, uns blocs de pisos destinats a obra social i que foren entregats als seus nous propietaris en 1958.

En aquell carrer de terra en els seus orígens, en el pati número 7, vaig nàixer jo en 1960. Llavors la comare assistia  les dones embarassades en la mateixa casa familiar.

Record d'aquell carrer va ser  l'escola pública Capellà Pallarés on cursí els estudis d'Educació General Bàsica. A esta escola s'accedia des del número cinc d'aquest mateix carrer.

En aquells temps, com el col·legi no disposava de pati, jugàvem en un recinte de la desapareguda Organització Juvenil Espanyola (O.J.E.) al qual s'accedia pel cantó del carrer Sant Francesc amb el carrer Albalat. Actualment este espai és un poliesportiu municipal.

També em ve a la memòria els pocs cotxes que hi havia aleshores en el carrer. Abans no totes les famílies tenien cotxe per eixe motiu jugàvem en el carrer a pilota posant-ne dos pedres a cada costat.

FERMÍN RUSTARAZO. CENTRE D'ENSENYAMENT MITJÀ

M'ha costat decidir-me pel lloc sobre el qual escriure i al final he decidit que siga per un dels que més ha contribuït a la meua formació com a persona i que va donar un canvi en la meua forma de vida. Aquest lloc es deia CENTRE D'ENSENYAMENT MITJÀ. Estava situat en l'edifici que actualment  és la Tinença d'Alcaldia.

Corria l'any 1960 i jo estava en l'escola de Begoña. En aquell temps era freqüent que alguns dels mestres castigaren o agrediren físicament els alumnes, amb el permís de les autoritats i dels propis pares. Jo li vaig prendre por a un d'ells, que injustament es va fixar en mi, i per açò vaig estudiar la manera d'eixir d'allí. Em vaig presentar per lliure a l'examen d'ingrés de batxiller i després d'aprovar demaní el pas del col·legi de Begoña al Centre d'Ensenyament Mitjà, per  fer el batxillerat.

 Allí la meua vida va canviar en molts aspectes, valga com a exemple que per primera vegada anàvem junts en la mateixa classe xics i xiques (cada sexe separat per files o columnes diferents).  Una altra cosa més nova va ser la necessitat d'estudiar cada dia pel tipus de control que existia. Açò estava motivat perquè ens examinàvem per lliure a Requena, el mateix dia de tota la matèria i de totes les assignatures. T'ho jugaves tot en aqueix dia.

Recorde a alguns professors: D. Rafael Almenar, D. Emílio Cerdán, D. Sixto López, D. Enrique Corresa, D. Celestino, D. Hermógenes i prec em disculpen els que no recorde ara, després de 55 anys. 

Recorde amb molta alegria quan en els esbarjos eixíem al "corralón", que estava físicament darrere de l'actual edifici de la Policia Nacional. Allí jugàvem partit rere  partit de futbol. També en el carrer, enfront de l'estadi del Fornàs, ja que no passaven cotxes, només alguna bicicleta i poques.

Vaig aprendre a compaginar el treball escolar i el de casa, ja que  la nostra situació econòmica ens obligava a tenir molts animals per a vendre i ajudar el pare, que treballava moltes hores perquè res faltara a casa ni als seus fills, per això ens va donar estudis a tots. Sempre deia: “no us deixaré diners però us deixaré una cosa millor, educació i cultura”. Ara veig que encara que mig analfabet, era un home savi.

Tinc moltes anècdotes a explicar, però preferisc recordar el lloc on vaig començar els meus estudis i a partir dels quals  vaig iniciar una nova vida amb objectius clars. Sobre totes les persones que em van ajudar em veig obligat a recordar a D. Enrique Corresa, que no solament va ser un gran professor de matemàtiques, també va ser una gran persona que em va ensenyar a raonar i valorar les coses (com un pare).

Fermín Rustarazo Pinilla. Curs Elemental de valencià

Carmen Cobles. Centro Cívico

Este Centro, está ubicado en una zona céntrica, en la  AvdA. Camp de Morvedre, frente al Centro de Especialidades.

Fue construido en septiembre 1949 por AHV.  Sustituyendo al viejo. En sus comienzos, estaba  destinado al serviciO de  los accidentados de la siderurgia y de la compañía minera, Ferroland, Biesa etc. Más tarde, colaboró con la Seguridad Social. Con un equipo, de enfermeras, médicos de familia, especialistas y matronas,  etc y el material adecuado, al servicio del pueblo.

Como Sanatorio duró hasta abril de 1985.  Actualmente funciona como Centro Cívico, alberga Servicios Sociales, biblioteca, Salón de actos, en sus salas se dan clases especiales entre otras,  gimnasias.

En sus amplios jardines, se lleva a cabo distintas actividades, zona infantil, donde acuden los niños acompañados de padres, lugar de recreo de jóvenes y mayores, se realiza juegos de petanca.

En verano se celebran Conciertos. Estos jardines, además invita a la relajación, meditación y  fotografía, los reportajes de comunión y bodas de mis hijos han sido filmadas en estos jardines.

 La cafetería del Centro,  es lugar de encuentro de la tercera edad, los fines de semana se celebran  bailes.

Invitamos a todas las personas que no los conoce, que vengan a conocerlos y disfruten junto  con nosotros, los conciertos en las noches de verano.

                                   Carmen Cobles                

Roberto Jerez Arellano. Plaza de la Reina Fabiola

La plaza como la llamábamos los chiquillos que jugábamos en ella, antes era un huerto de naranjos donde bajaba a jugar con mi perro, cuando cumplí tres o cuatro años desapareció el huerto y fue transformado en la plaza que hay hoy en día. Muchas horas por la tarde he pasado en aquella plaza jugando con mis amigos, con cualquier cosa nos entreteníamos. La mejor época del año era verano, esos días tan calurosos que la mayoría de las tardes hacíamos guerras de globos de agua, luego a la noche cenábamos todos los chiquillos juntos, y luego hasta que nuestras madres nos llamaban, se nos veía jugando al escondite. A veces echo de menos esa época donde tanta actividad se veía hará unos diez años, ahora cada vez que paso apenas veo niños disfrutando de los juegos que hay en la plaza.

Roberto Jerez Arellano.  

Amanda Ponce Peñalber. Banco de la amistad

Hay dos chicas y un chico sentados en un banco, son muy amigos y salen juntos a divertirse, a ver películas, a tomar el sol en la playa… estos chicos creen que lo saben todo los unos de los otros pero se equivocaban y tras unas circunstancias deciden volver a quedar y se sientan en el banco pasan los segundos, minutos y horas y ellas siguen en el banco descubriendo cosas que jamás habrían imaginado hay momentos que ríen por las historias, otros en los que se enfadan y el peor sentimiento es el de llorar pero dado los acontecimientos deciden llorar los tres cada uno por su causa y ese banco está siendo testigo de cada historia, cada risa, cada llanto… para los tres amigos estar juntos en ese banco de madera es lo mejor que tienen en ese momento, ninguno se atreve a decir absolutamente nada y están callados por minutos o tal vez ¿horas? nadie sabe cuánto tiempo llevan sentados en el banco hasta que uno de ellos se levanta y los otros dos hacen lo mismo se dan un abrazo y se despiden entre ellos y del banco, que les acompañaría para el resto de sus recuerdos y en el que gracias a estar sentados encima de él su amistad se fortaleció, así que gracias banco de madera para nosotros siempre serás el banco de la amistad.

Amanda Ponce Peñalber

MARINA PIQUERAS. LA PLAÇA DEL SOL

Quan era petita vivia molt a prop d'aquesta plaça. Encara recorde quan els meus pares m'hi portaven a jugar totes les vesprades.

Als ulls d'un xiquet aquella plaça era com estar en un conte. Hi havia arbres gegants que cobrien el cel, amb arrels per fora de la terra per on caminàvem com si foren ponts i nosaltres els exploradors. molts arbres estaven rodejats de grans pedres, eren les nostres cases. També recorde un salze i com els fulls arribaven a terra, l'anomenàvem "la selva". 

Al mig de la plaça hi havia una estàtua envoltada per moltes plantes i en un costat tenia una rampa de metall. uns dies era un tobogan, altre l'eixida del monstre, fins i tot la porta a les cavernes. a vegades la pujàvem corrent i els nostres pares ens renyien pel gran soroll que feia.

Algunes vesprades d'estiu baixàvem al quiosc a comprar un gelat de llet, eren els meus favorits. m'asseia amb els meus pares en els grans bancs de pedra de la plaça i ens els menjàvem mentres se'm fonia a la mà.

L'altre dia vaig tornar, 20 anys han passat des que la generació de 90 jugava en eixa plaça. Ja res és com era, a males penes hi ha quatre arbres entre un mar de ciment, no hi ha pedres gegants, el quiosc l'han canviat, ja no hi ha la rampa sorollosa i el salze deu plorar en algun lloc llunyà... L'única cosa que ha quedat és l'estàtua desangelada del mig que segur es pregunta el mateix que nosaltres... què han fet amb el nostre conte?