Als ulls d'un xiquet aquella plaça era com estar en un conte. Hi havia arbres gegants que cobrien el cel, amb arrels per fora de la terra per on caminàvem com si foren ponts i nosaltres els exploradors. molts arbres estaven rodejats de grans pedres, eren les nostres cases. També recorde un salze i com els fulls arribaven a terra, l'anomenàvem "la selva".
Al mig de la plaça hi havia una estàtua envoltada per moltes plantes i en un costat tenia una rampa de metall. uns dies era un tobogan, altre l'eixida del monstre, fins i tot la porta a les cavernes. a vegades la pujàvem corrent i els nostres pares ens renyien pel gran soroll que feia.
Algunes vesprades d'estiu baixàvem al quiosc a comprar un gelat de llet, eren els meus favorits. m'asseia amb els meus pares en els grans bancs de pedra de la plaça i ens els menjàvem mentres se'm fonia a la mà.
L'altre dia vaig tornar, 20 anys han passat des que la generació de 90 jugava en eixa plaça. Ja res és com era, a males penes hi ha quatre arbres entre un mar de ciment, no hi ha pedres gegants, el quiosc l'han canviat, ja no hi ha la rampa sorollosa i el salze deu plorar en algun lloc llunyà... L'única cosa que ha quedat és l'estàtua desangelada del mig que segur es pregunta el mateix que nosaltres... què han fet amb el nostre conte?
No hay comentarios:
Publicar un comentario